Ríos y mareas

Trailer de la pelicula Ríos y mareas

Això no és el bosc d'Oma al País Vasc. Al parc natural de l'Urdaibai, el pintor Agustín Ibarrola ha creat un centre d'interés turístic molt especial. Ha pintat una colla d'arbres creant figures i contrastos molt atractius. S'hi ha d'anar caminat fent un passeig. Proposo que els artistes del poble pensin la possibilitat de fer alguna cosa similar aquí als boscos de Sant Llorenç Savall. La foto de sota si és del bosc vasc. http://es.wikipedia.org/wiki/Bosque_de_Oma

Riu Pollós Safari

Experts cranioantropòlegs arribats dels anells de Saturn, confirmen els rumors que a la terra hi podria haver hagut aigua. És més, fins i tot es creu que hauria existit un riu extraordinàriament cabalós: el riu Pollós. Per la gran quantitat de residus antròpics trobats fins a la data, es creu que l’hipotètic riu hauria servit com a deixalleria pels visitants extraterrestres de safari per la Via Làctia, i que només un cabal prou important hauria estat capaç d’arrossegar tanta porqueria concentrada. Circulen llegendes que asseguren que antigament encara era possible caçar terrícoles, un mític espècimen bípede temut per la seva rabiosa violència i destresa tuning, i que aquest devia ser el motiu principal de l’activitat safari en aquest planeta remot. No obstant, el Doctor Sub-cranial II creu que això són només divagacions, i que les deixalles desenterrades fins a la data, corresponen a “material radioactiu que habitualment s’abandona a l’espai, especialment en llocs tan àrids com aquest”. El Doctor tan sols troba desconcertant la recent descoberta d’un teixit artificial amb l’inscripció “tanga gallery” i un indesxifrable manyoc de fulls de pasta premsada amb la repetida inscripció de “Manual para Quad 100c.c.” L’eminent doctor aventura la hipòtesi que aquest material concret devia pertànyer a un explorador ambulant de les galàxies que, per motius de força major, va haver de sojornar prop del lloc i assegura, de forma contundent, que l’impressionant amuntegament de deixalles trobat no pot correspondre de cap manera a una civilització terrícola permanent perquè “la terra mai hauria pogut ser habitable, especialment en les condicions que es poden apreciar al Riu Pollós. També cal remarcar – ha recordat el doctor- que en cap de les deixalles trobades s’ha pogut trobar indicis d’intel·ligència superior o diferent, així com tampoc evidències clares de la presència d'aigua. Tradicionalment la terra tan sols ha estat un lloc de pas per abocaments de Giganaus Industrials Transgalàctiques i Tunings provinents de l’extraradi i en cap cas -conclou el doctor- es pot pensar que la terra hagués estat mai bressol de cap civilització”. I ja per acabar, l’expert cranioantropòleg ha sentenciat que “potser serà molt demanar que algun dia es pugui trobar un indici que assenyalés la presència d’aigua en aquest remot planeta de mala mort. I això – ha afirmat un somrient doctor- això ja seria la ripolla!”.

El turai ja és a la xarxa

Bloc en construcció. Estem considerant la possibilitat d'un Turaiquevasavall digital. Per anar fent boca, us hem penjat en aquest bloc tots els escrits del turais anteriors. Els podeu trobar per temes o bé per números. Que ho disfruteu.

Editorial

El primer la sorpresa, el segon la curiositat i el tercer… Esperem que el tercer número del TURAI sigui el de la consolidació. Perquè la revista existirà mentre els seus lectors i perquè no, també els seus col·laboradors ho vulguin. Els seus lectors perquè són els que permeten que la revista s’autofinanci, i els seus col·laboradors perquè són els que aporten el material per farcir-la. Nosaltres, l’equip de redacció, també ho fem, però som conscients que amb la nostra única aportació no serà possible que la revista perduri al llarg del temps. Ja ho hem dit altres vegades, però insistim, el nostre objectiu principal és que tot aquelles persones que tingui alguna cosa a dir, utilitzi’n la revista com a eina per expressar-se en total llibertat (tot i que a vegades es fa difícil fer-ho). Tot i així, és evident que l’equip de redacció i els seus col·laboradors més directes, per la seva forma de ser, impregnen al TURAI un cert estil i ideologia, i això, pot influir alhora de fer-hi possibles col·laboracions. Actualment, un cop superat l’impacte inicial, la veritat és que podem estar contents: el segon número es va autofinançar i en aquest tercer ja quasi són més nombroses les aportacions dels col·laboradors que les de l’equip de redacció. Això, creiem, permetrà continuar donant a la revista aquest caire independent i, a més a més, ens permetrà continuar incidint en aquells aspectes socials, culturals i ambientals que moltes vegades són oblidats per les diferents administracions, i si és possible, fer-ho amb ironia i un punt d’humor.

El poble dels llibres oblidats

“…i hem deixat els arxius i diners a la biblioteca, com a document del poble, i si algun dia una colla de gent vol tornar a ressuscitar el Ripoll, allí el trobarà."

Escrit al darrer número de la revista local Ripoll, al desembre de 1982

Hi havia una vegada un follet. No era pas un follet d’aquells que viuen al bosc i fan la casa al barret dels bolets. Tampoc era dels que surten als contes, acompanyant una fada bleda. No, aquest era un follet diferent, un follet especialitzat. Era un follet de biblioteca. Perquè heu de saber que totes les biblioteques en tenen, de follet. De ben segur que pensareu que això son bajanades, que els follets són producte de la imaginació i només existeixen a les pàgines dels llibres fantàstics. Vosaltres mateixos, però jo us ben asseguro que existeixen. I si no, pregunteu-ho a un bibliotecari. Sempre surten de nit, quan les sales de lectura són buides i la claror de la lluna il·lumina les prestatgeries. Aleshores, comencen a remenar llibres lliurant-se sens fre a la seva gran passió: la lectura. Amb el seu enorme i únic ull llegeixen i llegeixen llibres de tota mena, des de novel·les a tractats de medicina, llibres de cuina o assaigs filosòfics. També en tenen cura, dels llibres. Els netegen i treuen la pols deixant les cobertes més brillants que una patena. Quan surt el sol, abans que el bibliotecari obri les portes, corren a amagar-se al seu cau. A vegades, amb les presses, obliden algun llibre damunt la taula o canvien de lloc el volum d’una prestatgeria. Aleshores, el bibliotecari, si és novell, pensa que ja comença a repapiejar, que com pot ser que hi hagi un llibre damunt la taula si ell ho va deixar tot ben endreçat ahir al vespre. Però si ja és veterà en l’ofici, recull el llibre sense dir res i, amb un sospir, el col·loca al lloc adient. Altra volta el follet, pensa.
El nostre follet vivia en una biblioteca de poble. Era una biblioteca menuda, mal encabida en una habitació de poc més de trenta metres quadrats. Gairebé una biblioteca de joguina. Però per a ell era la millor biblioteca del món. Perquè era la seva. I perquè coneixia, fil per randa, tots i cadascun dels llibres que hi havia. I tots i cadascun dels personatges que s’amagaven a les pàgines. Ell sabia –perquè els follets són éssers fantàstics però no pas tanoques- que la seva biblioteca tenia els dies comptats. Gairebé ningú hi treia el nas per fullejar algun llibre i molt menys per endur-se’l a casa. Tot plegat perquè els llibres eren antics i mai ningú havia tingut cura de renovar els títols afegint novetats editorials que resultessin atractives als lectors.
El dia que van començar a desmuntar-la, el follet no se’n sabia avenir. Tots els llibres eren al terra, escampats en un desori que feia espaordir. Les novel·les es barrejaven amb les enciclopèdies i els llibres de viatges queixalaven les revistes. Tothom qui volia podia entrar allí i endur-se’n cap a casa el que li fes més el pes. Allò no era una renovació de la biblioteca, era una anihilació total!. Veient la magnitud de la catàstrofe, el follet va prendre una decisió. Així que va caure la nit, sortí del seu amagatall i començà a recuperar alguns llibres que –segons el seu criteri- tenien un valor incalculable: antigues revistes del poble i llibres d’història local. Sabia que allò violava del tot la normativa dels follets: treure un llibre d’una biblioteca estava prohibidíssim i es pagava amb el pitjor dels càstigs: un calbot al clatell. Però l’impuls fou tan fort que no se’n va poder estar: dues dotzenes de llibres van abandonar la sala a les seves mans. Ell se n’hauria endut deu dotzenes, o vint-i-cinc dotzenes, però els follets de biblioteca són menuts i, tot i que rabassuts, no tenen massa força.
Van passar els dies i, finalment, la biblioteca fou oberta de nou al públic. L’espai havia estat renovellat, incorporant mitja dotzena d’ordinadors a la sala. Les prestatgeries, les poques que hi havia, eren gairebé buides. La biblioteca no tenia ànima. Els llibres havien estat oblidats. El follet tenia moltes preguntes al cap: per què no han renovat els títols? Per què no han incorporat una secció de CD’s de música i DVD’s de pel·lícules? Per què no han convertit la biblioteca en un espai obert que s’estengui més enllà de les quatre parets?. Un espai que abasti la totalitat del poble, potenciant i canalitzant les inquietuds culturals dels seus habitants?. A ell prou que li està bé això de les noves tecnologies, però no entén que els ordinadors excloguin els llibres. És més, coneix moltes biblioteques (a Sant Feliu de Codines, sense anar massa lluny) on llibres, CD’s, DVD’s, ordinadors i tot el que pugueu imaginar conviuen en pau en un mateix espai. I on es fan xerrades, col·loquis, presentacions de llibres… Imagineu-vos!.
Quan es fa de nit el follet surt del seu amagatall. Ja no pot anar a la biblioteca. Què hi ha d’anar a fer si, a banda d’alguna enciclopèdia, ja no hi ha llibres?. Passa la nit amunt i avall, abraçat als exemplars que va rescatar, vagarejant com una ànima en pena. I espera. Espera el dia en que el poble dels llibres oblidats recuperi la memòria. Perquè el follet està segur que això passarà, que algun dia els vilatans s’adonaran que la seva biblioteca és buida i voldran tornar-la a omplir. Sempre passa. I aleshores podrà tornar els llibres i recuperarà la seva feina.

El cinquè Centenari del Museu del Foc

“500 anys arrasant com a Museu” és l’agosarat lema que encapçala aquest cinquè centenari de la inauguració del primer Museu itinerant de la història: el Museu del Foc. Després de 500 anys dedicats a la pedagogia i a la pràctica del foc, l’actual director de la Institució, Kelvin Graus, creu que ha estat un encert que a principis d’aquest any tan assenyalat, el macromuseu de sis plantes s’inaugurés a la mateixa urbs que el va veure nèixer: Laurentiis. Preguntat per l’origen de la institució, el propi director ha recordat que “El museu en sí era tan incombustible, tan poc inclinat a ser abrusat per les flames, que ben aviat va sorgir la iniciativa d’anar obrint cada any una nova seu a diferents llocs del món, establint un emotiu paral·lelisme amb la tradicional torxa olímpica, d’orígen prehistòric”. Els assistents a la jornada de clausura del cinquè anniversari, han pogut festejar al llarg del dia amb diferents video-conferències, pòsters imflamables, piscolabis a la brasa i demostracions combustibles de caire fakir, en un ambient festiu càl·lidament xafogós i ardent, que ha tingut el seu punt culminant d’ebullició quan el propi director ha donat per iniciat un castell de focs que aquest any, i per delit de tota la concurrència, ha comptat amb la participació del propi director i de 500 piròmans de reconeguda vàlua intergalàctica. Establint un nou rècord absolut, l’edifici públic ha quedat reduit, en cosa de 30 segons i vint-i-cinc centèssimes, a una caixeta de llumins mercès als 500 focus hàbilment dissenyats pels amants de la barbacoa i de la flama, en general. El sensacional castell ha deixat un indeleble record espaordidor que ha anat acompanyat d’una sensacional ovació en forma ‘d’oles’ per part d’una multitud enardida. Amb les brases de l’edifici, artistes del fogons i del cullerot vinguts d’arreu de la Via Làctea han ofert una de les millors ovni-paelles que, literalment, han volat de les seves mans tan bon punt ha assolit el punt òptim de cocció. La concurrència, visiblement caldejada, ha brindat amb cognac flambejat l’arribada d’un pastís gegant coronat amb 500 espelmes de xocolata en forma d’arbres. Malgrat d’algú poc entenimentat que ha volgut fer el gest d’apagar alguna de les espelmes, la major part de la concurrència ha restat dignament immòbil i sense paraules quan ha vist que la xocolata fosa anava vessant per les vores del suculent pastís a la vista. Tan sols els primers compassos del DJ Pic-Nic i el seu tema “Fènix” han desfet l’encantament global, animant als assistents a armar-se amb forquilla i cullera, convidant-los a apaivagar els seus instints sense complexos. Al finalitzar l’acte el director s’ha desfet en elogis per l’organització, i les seves darreres paraules han estat dedicades a la concurrència: “ que per molts anys només hi hagin museus per cremar! ”