El poble dels llibres oblidats

“…i hem deixat els arxius i diners a la biblioteca, com a document del poble, i si algun dia una colla de gent vol tornar a ressuscitar el Ripoll, allí el trobarà."

Escrit al darrer número de la revista local Ripoll, al desembre de 1982

Hi havia una vegada un follet. No era pas un follet d’aquells que viuen al bosc i fan la casa al barret dels bolets. Tampoc era dels que surten als contes, acompanyant una fada bleda. No, aquest era un follet diferent, un follet especialitzat. Era un follet de biblioteca. Perquè heu de saber que totes les biblioteques en tenen, de follet. De ben segur que pensareu que això son bajanades, que els follets són producte de la imaginació i només existeixen a les pàgines dels llibres fantàstics. Vosaltres mateixos, però jo us ben asseguro que existeixen. I si no, pregunteu-ho a un bibliotecari. Sempre surten de nit, quan les sales de lectura són buides i la claror de la lluna il·lumina les prestatgeries. Aleshores, comencen a remenar llibres lliurant-se sens fre a la seva gran passió: la lectura. Amb el seu enorme i únic ull llegeixen i llegeixen llibres de tota mena, des de novel·les a tractats de medicina, llibres de cuina o assaigs filosòfics. També en tenen cura, dels llibres. Els netegen i treuen la pols deixant les cobertes més brillants que una patena. Quan surt el sol, abans que el bibliotecari obri les portes, corren a amagar-se al seu cau. A vegades, amb les presses, obliden algun llibre damunt la taula o canvien de lloc el volum d’una prestatgeria. Aleshores, el bibliotecari, si és novell, pensa que ja comença a repapiejar, que com pot ser que hi hagi un llibre damunt la taula si ell ho va deixar tot ben endreçat ahir al vespre. Però si ja és veterà en l’ofici, recull el llibre sense dir res i, amb un sospir, el col·loca al lloc adient. Altra volta el follet, pensa.
El nostre follet vivia en una biblioteca de poble. Era una biblioteca menuda, mal encabida en una habitació de poc més de trenta metres quadrats. Gairebé una biblioteca de joguina. Però per a ell era la millor biblioteca del món. Perquè era la seva. I perquè coneixia, fil per randa, tots i cadascun dels llibres que hi havia. I tots i cadascun dels personatges que s’amagaven a les pàgines. Ell sabia –perquè els follets són éssers fantàstics però no pas tanoques- que la seva biblioteca tenia els dies comptats. Gairebé ningú hi treia el nas per fullejar algun llibre i molt menys per endur-se’l a casa. Tot plegat perquè els llibres eren antics i mai ningú havia tingut cura de renovar els títols afegint novetats editorials que resultessin atractives als lectors.
El dia que van començar a desmuntar-la, el follet no se’n sabia avenir. Tots els llibres eren al terra, escampats en un desori que feia espaordir. Les novel·les es barrejaven amb les enciclopèdies i els llibres de viatges queixalaven les revistes. Tothom qui volia podia entrar allí i endur-se’n cap a casa el que li fes més el pes. Allò no era una renovació de la biblioteca, era una anihilació total!. Veient la magnitud de la catàstrofe, el follet va prendre una decisió. Així que va caure la nit, sortí del seu amagatall i començà a recuperar alguns llibres que –segons el seu criteri- tenien un valor incalculable: antigues revistes del poble i llibres d’història local. Sabia que allò violava del tot la normativa dels follets: treure un llibre d’una biblioteca estava prohibidíssim i es pagava amb el pitjor dels càstigs: un calbot al clatell. Però l’impuls fou tan fort que no se’n va poder estar: dues dotzenes de llibres van abandonar la sala a les seves mans. Ell se n’hauria endut deu dotzenes, o vint-i-cinc dotzenes, però els follets de biblioteca són menuts i, tot i que rabassuts, no tenen massa força.
Van passar els dies i, finalment, la biblioteca fou oberta de nou al públic. L’espai havia estat renovellat, incorporant mitja dotzena d’ordinadors a la sala. Les prestatgeries, les poques que hi havia, eren gairebé buides. La biblioteca no tenia ànima. Els llibres havien estat oblidats. El follet tenia moltes preguntes al cap: per què no han renovat els títols? Per què no han incorporat una secció de CD’s de música i DVD’s de pel·lícules? Per què no han convertit la biblioteca en un espai obert que s’estengui més enllà de les quatre parets?. Un espai que abasti la totalitat del poble, potenciant i canalitzant les inquietuds culturals dels seus habitants?. A ell prou que li està bé això de les noves tecnologies, però no entén que els ordinadors excloguin els llibres. És més, coneix moltes biblioteques (a Sant Feliu de Codines, sense anar massa lluny) on llibres, CD’s, DVD’s, ordinadors i tot el que pugueu imaginar conviuen en pau en un mateix espai. I on es fan xerrades, col·loquis, presentacions de llibres… Imagineu-vos!.
Quan es fa de nit el follet surt del seu amagatall. Ja no pot anar a la biblioteca. Què hi ha d’anar a fer si, a banda d’alguna enciclopèdia, ja no hi ha llibres?. Passa la nit amunt i avall, abraçat als exemplars que va rescatar, vagarejant com una ànima en pena. I espera. Espera el dia en que el poble dels llibres oblidats recuperi la memòria. Perquè el follet està segur que això passarà, que algun dia els vilatans s’adonaran que la seva biblioteca és buida i voldran tornar-la a omplir. Sempre passa. I aleshores podrà tornar els llibres i recuperarà la seva feina.