Ríos y mareas

Trailer de la pelicula Ríos y mareas

Això no és el bosc d'Oma al País Vasc. Al parc natural de l'Urdaibai, el pintor Agustín Ibarrola ha creat un centre d'interés turístic molt especial. Ha pintat una colla d'arbres creant figures i contrastos molt atractius. S'hi ha d'anar caminat fent un passeig. Proposo que els artistes del poble pensin la possibilitat de fer alguna cosa similar aquí als boscos de Sant Llorenç Savall. La foto de sota si és del bosc vasc. http://es.wikipedia.org/wiki/Bosque_de_Oma

Riu Pollós Safari

Experts cranioantropòlegs arribats dels anells de Saturn, confirmen els rumors que a la terra hi podria haver hagut aigua. És més, fins i tot es creu que hauria existit un riu extraordinàriament cabalós: el riu Pollós. Per la gran quantitat de residus antròpics trobats fins a la data, es creu que l’hipotètic riu hauria servit com a deixalleria pels visitants extraterrestres de safari per la Via Làctia, i que només un cabal prou important hauria estat capaç d’arrossegar tanta porqueria concentrada. Circulen llegendes que asseguren que antigament encara era possible caçar terrícoles, un mític espècimen bípede temut per la seva rabiosa violència i destresa tuning, i que aquest devia ser el motiu principal de l’activitat safari en aquest planeta remot. No obstant, el Doctor Sub-cranial II creu que això són només divagacions, i que les deixalles desenterrades fins a la data, corresponen a “material radioactiu que habitualment s’abandona a l’espai, especialment en llocs tan àrids com aquest”. El Doctor tan sols troba desconcertant la recent descoberta d’un teixit artificial amb l’inscripció “tanga gallery” i un indesxifrable manyoc de fulls de pasta premsada amb la repetida inscripció de “Manual para Quad 100c.c.” L’eminent doctor aventura la hipòtesi que aquest material concret devia pertànyer a un explorador ambulant de les galàxies que, per motius de força major, va haver de sojornar prop del lloc i assegura, de forma contundent, que l’impressionant amuntegament de deixalles trobat no pot correspondre de cap manera a una civilització terrícola permanent perquè “la terra mai hauria pogut ser habitable, especialment en les condicions que es poden apreciar al Riu Pollós. També cal remarcar – ha recordat el doctor- que en cap de les deixalles trobades s’ha pogut trobar indicis d’intel·ligència superior o diferent, així com tampoc evidències clares de la presència d'aigua. Tradicionalment la terra tan sols ha estat un lloc de pas per abocaments de Giganaus Industrials Transgalàctiques i Tunings provinents de l’extraradi i en cap cas -conclou el doctor- es pot pensar que la terra hagués estat mai bressol de cap civilització”. I ja per acabar, l’expert cranioantropòleg ha sentenciat que “potser serà molt demanar que algun dia es pugui trobar un indici que assenyalés la presència d’aigua en aquest remot planeta de mala mort. I això – ha afirmat un somrient doctor- això ja seria la ripolla!”.

El turai ja és a la xarxa

Bloc en construcció. Estem considerant la possibilitat d'un Turaiquevasavall digital. Per anar fent boca, us hem penjat en aquest bloc tots els escrits del turais anteriors. Els podeu trobar per temes o bé per números. Que ho disfruteu.

Editorial

El primer la sorpresa, el segon la curiositat i el tercer… Esperem que el tercer número del TURAI sigui el de la consolidació. Perquè la revista existirà mentre els seus lectors i perquè no, també els seus col·laboradors ho vulguin. Els seus lectors perquè són els que permeten que la revista s’autofinanci, i els seus col·laboradors perquè són els que aporten el material per farcir-la. Nosaltres, l’equip de redacció, també ho fem, però som conscients que amb la nostra única aportació no serà possible que la revista perduri al llarg del temps. Ja ho hem dit altres vegades, però insistim, el nostre objectiu principal és que tot aquelles persones que tingui alguna cosa a dir, utilitzi’n la revista com a eina per expressar-se en total llibertat (tot i que a vegades es fa difícil fer-ho). Tot i així, és evident que l’equip de redacció i els seus col·laboradors més directes, per la seva forma de ser, impregnen al TURAI un cert estil i ideologia, i això, pot influir alhora de fer-hi possibles col·laboracions. Actualment, un cop superat l’impacte inicial, la veritat és que podem estar contents: el segon número es va autofinançar i en aquest tercer ja quasi són més nombroses les aportacions dels col·laboradors que les de l’equip de redacció. Això, creiem, permetrà continuar donant a la revista aquest caire independent i, a més a més, ens permetrà continuar incidint en aquells aspectes socials, culturals i ambientals que moltes vegades són oblidats per les diferents administracions, i si és possible, fer-ho amb ironia i un punt d’humor.

El poble dels llibres oblidats

“…i hem deixat els arxius i diners a la biblioteca, com a document del poble, i si algun dia una colla de gent vol tornar a ressuscitar el Ripoll, allí el trobarà."

Escrit al darrer número de la revista local Ripoll, al desembre de 1982

Hi havia una vegada un follet. No era pas un follet d’aquells que viuen al bosc i fan la casa al barret dels bolets. Tampoc era dels que surten als contes, acompanyant una fada bleda. No, aquest era un follet diferent, un follet especialitzat. Era un follet de biblioteca. Perquè heu de saber que totes les biblioteques en tenen, de follet. De ben segur que pensareu que això son bajanades, que els follets són producte de la imaginació i només existeixen a les pàgines dels llibres fantàstics. Vosaltres mateixos, però jo us ben asseguro que existeixen. I si no, pregunteu-ho a un bibliotecari. Sempre surten de nit, quan les sales de lectura són buides i la claror de la lluna il·lumina les prestatgeries. Aleshores, comencen a remenar llibres lliurant-se sens fre a la seva gran passió: la lectura. Amb el seu enorme i únic ull llegeixen i llegeixen llibres de tota mena, des de novel·les a tractats de medicina, llibres de cuina o assaigs filosòfics. També en tenen cura, dels llibres. Els netegen i treuen la pols deixant les cobertes més brillants que una patena. Quan surt el sol, abans que el bibliotecari obri les portes, corren a amagar-se al seu cau. A vegades, amb les presses, obliden algun llibre damunt la taula o canvien de lloc el volum d’una prestatgeria. Aleshores, el bibliotecari, si és novell, pensa que ja comença a repapiejar, que com pot ser que hi hagi un llibre damunt la taula si ell ho va deixar tot ben endreçat ahir al vespre. Però si ja és veterà en l’ofici, recull el llibre sense dir res i, amb un sospir, el col·loca al lloc adient. Altra volta el follet, pensa.
El nostre follet vivia en una biblioteca de poble. Era una biblioteca menuda, mal encabida en una habitació de poc més de trenta metres quadrats. Gairebé una biblioteca de joguina. Però per a ell era la millor biblioteca del món. Perquè era la seva. I perquè coneixia, fil per randa, tots i cadascun dels llibres que hi havia. I tots i cadascun dels personatges que s’amagaven a les pàgines. Ell sabia –perquè els follets són éssers fantàstics però no pas tanoques- que la seva biblioteca tenia els dies comptats. Gairebé ningú hi treia el nas per fullejar algun llibre i molt menys per endur-se’l a casa. Tot plegat perquè els llibres eren antics i mai ningú havia tingut cura de renovar els títols afegint novetats editorials que resultessin atractives als lectors.
El dia que van començar a desmuntar-la, el follet no se’n sabia avenir. Tots els llibres eren al terra, escampats en un desori que feia espaordir. Les novel·les es barrejaven amb les enciclopèdies i els llibres de viatges queixalaven les revistes. Tothom qui volia podia entrar allí i endur-se’n cap a casa el que li fes més el pes. Allò no era una renovació de la biblioteca, era una anihilació total!. Veient la magnitud de la catàstrofe, el follet va prendre una decisió. Així que va caure la nit, sortí del seu amagatall i començà a recuperar alguns llibres que –segons el seu criteri- tenien un valor incalculable: antigues revistes del poble i llibres d’història local. Sabia que allò violava del tot la normativa dels follets: treure un llibre d’una biblioteca estava prohibidíssim i es pagava amb el pitjor dels càstigs: un calbot al clatell. Però l’impuls fou tan fort que no se’n va poder estar: dues dotzenes de llibres van abandonar la sala a les seves mans. Ell se n’hauria endut deu dotzenes, o vint-i-cinc dotzenes, però els follets de biblioteca són menuts i, tot i que rabassuts, no tenen massa força.
Van passar els dies i, finalment, la biblioteca fou oberta de nou al públic. L’espai havia estat renovellat, incorporant mitja dotzena d’ordinadors a la sala. Les prestatgeries, les poques que hi havia, eren gairebé buides. La biblioteca no tenia ànima. Els llibres havien estat oblidats. El follet tenia moltes preguntes al cap: per què no han renovat els títols? Per què no han incorporat una secció de CD’s de música i DVD’s de pel·lícules? Per què no han convertit la biblioteca en un espai obert que s’estengui més enllà de les quatre parets?. Un espai que abasti la totalitat del poble, potenciant i canalitzant les inquietuds culturals dels seus habitants?. A ell prou que li està bé això de les noves tecnologies, però no entén que els ordinadors excloguin els llibres. És més, coneix moltes biblioteques (a Sant Feliu de Codines, sense anar massa lluny) on llibres, CD’s, DVD’s, ordinadors i tot el que pugueu imaginar conviuen en pau en un mateix espai. I on es fan xerrades, col·loquis, presentacions de llibres… Imagineu-vos!.
Quan es fa de nit el follet surt del seu amagatall. Ja no pot anar a la biblioteca. Què hi ha d’anar a fer si, a banda d’alguna enciclopèdia, ja no hi ha llibres?. Passa la nit amunt i avall, abraçat als exemplars que va rescatar, vagarejant com una ànima en pena. I espera. Espera el dia en que el poble dels llibres oblidats recuperi la memòria. Perquè el follet està segur que això passarà, que algun dia els vilatans s’adonaran que la seva biblioteca és buida i voldran tornar-la a omplir. Sempre passa. I aleshores podrà tornar els llibres i recuperarà la seva feina.

El cinquè Centenari del Museu del Foc

“500 anys arrasant com a Museu” és l’agosarat lema que encapçala aquest cinquè centenari de la inauguració del primer Museu itinerant de la història: el Museu del Foc. Després de 500 anys dedicats a la pedagogia i a la pràctica del foc, l’actual director de la Institució, Kelvin Graus, creu que ha estat un encert que a principis d’aquest any tan assenyalat, el macromuseu de sis plantes s’inaugurés a la mateixa urbs que el va veure nèixer: Laurentiis. Preguntat per l’origen de la institució, el propi director ha recordat que “El museu en sí era tan incombustible, tan poc inclinat a ser abrusat per les flames, que ben aviat va sorgir la iniciativa d’anar obrint cada any una nova seu a diferents llocs del món, establint un emotiu paral·lelisme amb la tradicional torxa olímpica, d’orígen prehistòric”. Els assistents a la jornada de clausura del cinquè anniversari, han pogut festejar al llarg del dia amb diferents video-conferències, pòsters imflamables, piscolabis a la brasa i demostracions combustibles de caire fakir, en un ambient festiu càl·lidament xafogós i ardent, que ha tingut el seu punt culminant d’ebullició quan el propi director ha donat per iniciat un castell de focs que aquest any, i per delit de tota la concurrència, ha comptat amb la participació del propi director i de 500 piròmans de reconeguda vàlua intergalàctica. Establint un nou rècord absolut, l’edifici públic ha quedat reduit, en cosa de 30 segons i vint-i-cinc centèssimes, a una caixeta de llumins mercès als 500 focus hàbilment dissenyats pels amants de la barbacoa i de la flama, en general. El sensacional castell ha deixat un indeleble record espaordidor que ha anat acompanyat d’una sensacional ovació en forma ‘d’oles’ per part d’una multitud enardida. Amb les brases de l’edifici, artistes del fogons i del cullerot vinguts d’arreu de la Via Làctea han ofert una de les millors ovni-paelles que, literalment, han volat de les seves mans tan bon punt ha assolit el punt òptim de cocció. La concurrència, visiblement caldejada, ha brindat amb cognac flambejat l’arribada d’un pastís gegant coronat amb 500 espelmes de xocolata en forma d’arbres. Malgrat d’algú poc entenimentat que ha volgut fer el gest d’apagar alguna de les espelmes, la major part de la concurrència ha restat dignament immòbil i sense paraules quan ha vist que la xocolata fosa anava vessant per les vores del suculent pastís a la vista. Tan sols els primers compassos del DJ Pic-Nic i el seu tema “Fènix” han desfet l’encantament global, animant als assistents a armar-se amb forquilla i cullera, convidant-los a apaivagar els seus instints sense complexos. Al finalitzar l’acte el director s’ha desfet en elogis per l’organització, i les seves darreres paraules han estat dedicades a la concurrència: “ que per molts anys només hi hagin museus per cremar! ”

Els roures dels nostres nets

Si ho diem la gent que vivim al bosc els de ciutat s’hi posaran abans. Si resulta que els boscos joves capturen CO2 i resulta que vehicles i calefaccions emeten grans quantitats de CO2, conclusió: que benzines i gas-oils ajudin a gestionar els boscos. Això vol dir un impost als carburants, si un impost més, dedicat a la gestió de boscos. El propietaris que ja tenen plans de gestió se’ls ajuda amb finançament, serveis i compra de biomassa. Als propietaris que no gestionen els seus boscos l’han de cedir a l’ajuntament perquè en tregui profit. I aquí a Sant Llorenç cal plantar alzines i roures perquè d’aquí a cinquanta o cent anys se’n tregui bona fusta.
És a dir, pensant en la gent de ciutat: un cèntim per als roures dels nostres nets.
I pensant en els propietaris: i si tu no pots ja ho farem entre tots.
M’he llegit l’informa dels boscos del Lacera i m’he llegit alguns dels treballs de la VI trobada d’estudiosos del Parc i sempre m’interesso per les notícies relacionades amb la gestió del bosc. Però tot plegat, els recursos que s’hi destinen són misèria i companyia. Només una actitud decidida i uns bons pressupostos poden fer front a aquest gran repte dels boscos catalans. Una altra possibilitat és anar-los cremant cada estiu una mica per tal d’evitar el gran incendi devastador.
Proposo que l’ajuntament aprovi una moció dedicada a la gestió de boscos, que els propietaris emetin un comunicat reclamant recursos, que bombers i ADF tornin a insistir amb la prevenció, que al Consell Comarcal i a la Diputació i a la Generalitat els arribin les demandes concretes, que estudiosos i representants escriguin als mitjans de comunicació, que els Consells Escolars del CEIP i els IES es posicionin, que els Consells de Cultura i Medi Ambient, del poble es defineixin, que les associacions esportives diguin la seva, que......

Reflexions sobre la depuradora. Potser...

Depura la depuradora? Potser sí.
Potser depura, però del que si estic segura, es de que “pudor a”! I “pudora” molt!!
Al sortir del poble, “pudora”.
Al entrar al poble torna a “pudorar”.
Sempre fa pudor.
Al principi pensava:
-Potser avui hi ha un excés per depurar i no dona a l’abast.
-Potser es curta de feina.
-Potser te una averia puntual i no acaba d’anar a l’hora.
-Potser avui li fan una posada a punt
Potser funciona però, se li a acabat l’”Ambi-Pur”...
Potser és la calor,
Potser és el fred,
Potser la depuradora no es més que un decorat...
I penso en els nens i mestres de la llar d’infants,
i en els avís i treballadors de la residència,
i en aquella pudor!!!
Ara, després de tan de temps i de les més profundes reflexions,
he arribat a la conclusió de que potser, si funciona
(que potser sí, com ja he dit)
potser no ho deu fer del tot bé?
Potser això es pot considerar una conclusió massa agosarada.
De totes maneres i ben pensat, a casa meva no arriba la pudor
i l’aigua del riu potser no està tan malament com sembla,
(o potser sí, no ho sé.)
En fi, potser el problema és,
només, de com bufa el vent…
O potser només són masses cabòries per una cosa que potser no té més importància.
Intentaré no pensar-hi més.
Segur que només és pudor.

Xarxa ferroviària del Vallès

Generalment la planificació urbanística del territori es desenvolupa descompassadament, moltes vegades les poblacions creixen sense que s’hagi tingut en compte el seguit d’infraestructures que es necessitaran per donar uns bons serveis mínims a la població i a les indústries que s’hi implanten.
Deixant de banda les importants mancances de serveis bàsics i públics de qualitat per a la població, un dels grans problemes d’aquesta manca de bona planificació territorial, és el col·lapse de la xarxa viaria.
I sense haver d’anar gaire lluny, d’exemple tenim el col·lapse que es troba la gent que viu a Sant Llorenç Savall i que s’inicia diàriament abans d’arribar a Castellar del Vallès.
Cap a finals del 2006 apareix a Sabadell un grup de gent preocupada per l’ampliació de la xarxa ferroviària que s’estava plantejant. Des de l’associació Sabadell Cruïlla, comença una campanya de sensibilització ciutadana, s’inicia un debat ciutadà i es proposa una alternativa al traçat aprovat original. Una alternativa que potencia en gran mesura la possibilitat d’enllaços amb les diverses poblacions del Vallès Occidental, Oriental i el Barcelonès.
La proposta plantejada per l’associació Sabadell Cruïlla, amb una acurada gestió de recursos, infraestructures i cercant en tot moment el menor impacte pel medi, pretén convertir Sabadell precisament en un cruïlla, és a dir que a partir d’aquesta ciutat, realitzant els transbords que calguin, es pugui unir Castellar del Vallès (potser fins i tot Sentmenat), amb la línies ja existents de la Renfe i Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya cap a Terrassa, Manresa i Barcelona i obrir una nova línea dels FGC fins al Vallès Oriental la de Sabadell-Granollers.
Darrerament l’Ajuntament de Castellar del Vallès, s’ha mostrat receptiva a les propostes emeses des de l’associació Sabadell Cruïlla i és de celebrar que les tingui en compte i prengui posició al respecte.
Cal estar atents per tal que les inversions per millorar la xarxa ferroviària es facin correctament i cobreixin totes les necessitats reals de la població. No cal dir com afavoriria a Sant Llorenç Savall, que el tren arribés a Castellar del Vallès i que fos capaç d’acostar-nos a la gran majoria de poblacions dels dos vallesos, el barcelonès i a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Per més informació consultar la següent pàgina web: www.sabadellcruilla.org

Perdre amb dignitat

Diumenge 18 de novembre, Camp municipal de Ponsferrer.
El Llorençà es situava segon amb una sèrie d’equips empatats de punts, i el primer no es trobava pas molt lluny en la classificació.
El Llorençà jugava un partit contra el Sant Vicenç de Castellet, que és prop de Manresa, i al Municipal de Ponsferrer hi havia força gent gràcies a la bona ratxa de l’Equip. Inclús hi havia una pancarta amb la frase “NI BARÇA NI HÒSTIES, LLORENÇÀ!”
Dos amics i jo érem al marcador, situats al “corner” per anar a buscar les pilotes que els jugadors enviaven fora el camp i per canviar els números del marcador cada cop que un equip marcava gol.
El Partit va començar i el Llorençà va marcar de seguida: el rival va començar a treure la impotència per la boca: en forma de renecs. Renecs, insults, paraulotes com diuen els mes petits, però que tot ve a ser el mateix: un recurs miserable que s’utilitza per treure la ràbia quan un s’enfada. Renecs contra el públic, que alhora s’irritava i s’hi tornava. Renecs contra els jugadors del Llorençà que intentaven fer un partit normal indiferent a l’actitud del Sant Vicenç. Vaig sentir el típic renec aquell que amenaça a arreglar les coses de la pitjor manera: a cops de puny. Mes tard, tot i els insults, altre gol del Llorençà i dos a zero.
A la segona part el Sant Vicenç va maquillar el marcador amb un gol de penal i es van posar més nerviosos encara, veient que tenien l’empat a les mans i no l’aconseguien. L’àrbitre va xiular el final. Llorençà 2, St. Vicenç 1. Va ser aleshores que va començar el que en el país i en el segle on estem hauria de ser impensable: cops per aquí i cops per allà. Jo em vaig dedicar a fer la meva feina, recollir els banderins i els números del marcador però igualment vaig veure la cara mes amarga del final d’un partit: jugadors rivals enfilant-se a la grada, on hi havia nens petits, per agredir als espectadors; ambdós equips barallant-se... La gent va anar marxant cap a casa indignada i els jugadors van anar al túnel de vestidors on els cops de puny van continuar. La conclusió que trec i que segur que treu mes gent és que no s’haurien de deixar jugar equips com aquest, violents i carregats de ràbia si perden. Com va dir un jugador del Llorençà: “Aquest és dels equips que vas al seu camp i et guanyen quatre a zero et diuen: ‘Bueno chavalote, ya nos veremos. que te vaya bien’ però que si venen i els guanyes, s’enrabien i comencen a repartir”.
Però d’això n’hem d’aprendre tots, els espectadors i els jugadors, ja que el Futbol no és lluita lliure i si es perd no es pot canviar la derrota per la victòria amb violència, s’ha d’aprendre a perdre amb dignitat.

Arnau Muniesa (Turai 3)

Tot o potser res

Tot o potser res, les aparences enganyen però la primera impressió és la bona… tot es contradiu en un món en el que es plora de riure i es canta de pena.
Els embolics estan a l’ordre del dia, s’embolica la simplesa. Es predica el senzill des de la complicació més absoluta, el caos més ordenat i la grandesa més lleugera.
Som grans, i busquem el petit o volem creure’ns més grans buscant la petitesa en l’exterior i enganyant els nostres sentits.
Lluitem per motius sense objectius i després volem resultats d’una operació que no té divisor.
Secrets que tothom sap, i crits que ningú sent.
Ens hem tornat bojos, bojos per córrer presos a la llibertat. Busquem allò que ja tenim i volem vendre el que no posseïm.
Enigmes de la personalitat humana, cada vegada més impersonal… Pragmatismes de la vida moderna que cada vegada ens compliquen més… Timidesa de mostrar-nos tal com som.
Reivindico la vida senzilla en la que es rigui de felicitat, es plori de tristesa i es visqui per ser feliç.
Ser feliç cadascú amb el que té, lluitar pel que un vulgui lluitar i deixar tranquils als que es volen superar.
Ser feliç cadascú amb el que té, lluitant pel que vol tenir i aprenent dels que ho han aconseguit abans que un mateix.
Felicitat, tristesa, lloança i decepció individual, intransferible.
Aconseguir la felicitat pròpia, no riure’s dels que han caigut…
Reivindico que cadascú busqui la seva felicitat i no enfonsar el veí, alegrar-nos per les alegries dels altres, i respectar.
On els grans de sorra acaben essent muntanyes, i els afluents grans oceans, on en un lloc sense vida hi emergeixen festes multitudinàries…
A la plaça menjant pipes s’arriben a sentències dignes de judicis penals, tot i no portar escrit el seu nom propi.
Respectar, viure i deixar viure…Serem capaços de fer-ho algun dia?

Alba Pardo Tatche (Turai 3)

Editorial

Ens han dit de tot. A la cara i anònims. Algú ens ha dit que ja era hora que es poguessin dir aquestes coses, que no n’hi ha per tant, que de molt més grosses en passen i ningú diu res. Un altre grup de dones s’ha animat a fer una rèplica. Ens va agradar, podem no estar d’acord amb el que diuen, com elles no ho estan amb el que hem dit nosaltres. Cap problema, d’això se’n diu diàleg. Ens agradaria saber qui són per poder parlar més obertament, però cadascú és cadascú. Algú altre s’ha ofès molt i algú inclús ens ha insultat i engegat molt ...avall.

Tot plegat, ja ens ho podíem esperar. Feia temps que no hi havia una “revista” més oberta. Volem dir que no és ni una revista de partit, ni el butlletí informatiu del municipi, ni el d’extraescolars de l’AMPA, ni la promoció immobiliària. Oberta, volem dir que no només ens interessa un tema.

Alguna de les crítiques l’hem començat a entomar. És veritat, no només vivim coses negatives al nostre poble, ja ho anireu veient en els propers números.

Alguns aclariments necessaris:

- La secció: consultori amb el doctor Carcoma, no és, en cap moment, una crítica als serveis mèdics del poble. És més una paròdia d’aquells consultoris radiofònics d’anys enrere. Tots li tenim una estima especial al Doctor Carmona. De totes formes, també podríem parlar dels serveis mèdics, són el millor que tenim i no cobreixen totes les necessitats i tampoc són infal·libles.

- A l’entrevista a la granota se’n riu d’un grup de gent que va al Royal, que som nosaltres mateixos.

Per la resta, també ens sap greu que per parlar d’un mas, dos arbres i un munt de vehicles empipadors, algú ens vulgui “expulsar” del poble.

Els qui patien per les eleccions ja han pogut comprovar que les han guanyat millor que mai. Les actituds intolerants braves i xulesques... res més a dir.

Us presentem el segon número. Seguim parlant de coses que ens preocupen, no deixem el bon humor i incorporem aspectes positius i creatius. A veure què us sembla.

Es busca oposició

Dissabte, 16 de juny. Votació per l’elecció de l’alcalde o alcaldessa. Candidat d’ERC: Ricard Torralba, Candidat de CiU: Olga Olivé, Candidat del PSC-PMC: no n’hi ha.
Resultats votació: Alcalde: Ricard Torralba 11 vots a favor i cap en contra.
ON ÉS L’OPOSICIÓ A SANT LLORENÇ SAVALL?
És evident que els resultats de les eleccions municipals van ser un cop molt fort per la llista de CiU. La pèrdua de 301 vots respecte les eleccions anteriors i una davallada de més del 50% dels vots és un revés molt dur a superar. Sembla clar que una part important d’aquests vots perduts han anat a l’abstenció i una altra al partit que governa. El que és més difícil de saber és com s’han repartit aquestes parts i perquè ha rebut aquest càstig ara i no fa quatre anys.
Potser aquest resultats haurien de fer replantejar al grup la política duta a terme durant aquests anys d’oposició constructiva (per dir-ho d’alguna manera). Sembla evident que haver fet una política col·laboracionista i poc opositora durant aquests darrers anys no els ha servit precisament per recuperar l’alcaldia.
Pel que fa a la llista del PSC-PMC, i vist els resultats (iguals a fa quatre anys), podríem concloure que el rendiment electoral al fet d’haver estat governant, és molt minso. Significa que amb aquests quatre anys encara no han aconseguit arrencar el vol i donar una alternativa d’esquerres a aquest poble. Per tant, semblaria més normal que formés part del’oposició, però no és així, ja que a part de donar suport a l’alcaldable de la llista d’ERC, el regidor del PSC ha entrat a formar part del govern(segurament, fruit de la seva gran gestió durant aquests darrers quatre anys) amb una regidoria de no se sap ben bé què, i tots tant contents.
De fet, no és d’estranyar que la gent cada vegada vagi menys a votar. Si fins i tot aquí, que hem passat d’una participació del 75% al 2003 a un 63% al 2007, s’ha seguit la mateixa tendència que a la resta de Catalunya i, amb els darrers moviments polítics, ves a saber d’aquí quatre anys. En política sembla que la dignitat sigui un valor a despreciar. Tot sembla ser un joc d’interessos, tant particulars com de grup. I mentre tant:ON ÉS L’OPOSICIÓ A SANT LLORENÇ SAVALL?

Les famelles de Ponsferrer: tothom les feia correr i sonaven molt bé

Aquest llarg títol podria donar lloc a alguna interpretació equivocada, tot i que estic convençut que no serà així ja que, a Sant Llorenç Savall, ningú malpensa mai (com tothom sap prou bé).

Una femella no és tant sols una persona o animal del sexe femení, també és una peça amb un forat central roscat (només un) on s’hi munta un cargol (en castellà “tuerca” o “tornillo”). No sé per quin estrany caprici del manyà que va muntar la barana del pont de Ponsferrer entre suport i suport verticals hi ha unes grans femelles, quadrades i molt fermes, enfilades pels cables horitzontals de protecció. Durant molts anys, aquestes femelles serviren de distracció als llorençans petits i grans que, en passar pel pont, les feien córrer tan de pressa com podien, fent-les picar ben fort contra els suports, endavant o endarrere, segons la posició que se les trobaven. Això produïa un so característic, com de campana, que es sentia des de força lluny. Fins que un dia, per tal d’augmentar la seguretat, es va muntar un filat que impedeix que les femelles puguin córrer lleugeres pel cable que les penetra. Tot i així, avui encara podem veure moltes d’aquestes peces, sobretot a la part de baix, amb senyals ben visibles dels moltíssim i ràpids recorreguts que han patit.

Seria bo que el dia que es restauri la malmesa barana es pogués conservar algun element d’aquesta senzilla però divertida curiositat llorençana.

Canço del foraster de fora amb botes de la sort

És negra nit
i d’un bot m’alço del llit
i em calço les botes,
les botes de la sort,
em rento la cara
a la vella palangana

i com cada nit,
com totes les nits,
obro la porta;
la porta de l’eixida

i agafo aire
l’aire fred, fosc i net
de la mitja nit
i amb les botes,
les meves botes de la sort,
contemplo la lluna
les teulades i el bosc

i estic content
content de ser foraster,
foraster de fora,
amb les botes de la sort

i em sento afortunat,
afortunat i feliç,
de ser aquí, perquè és aquí
el millor lloc on puc ser.

I com cada nit,
com totes les nits,
em trec les botes;
les meves botes de la sort

i m’ajec al llit
i somio
somio que sóc un foraster,
un foraster de fora,
i que duc unes botes:
unes botes de la sort

i que una noia bonica
de cabells negres
i ulls foscos
que fa olor de vi,
de vi i de farigola,
em pentina els cabells

i dolçament,
a cau d’orella em diu:
tu rai foraster,
tu rai que vas avall
amb les teves botes,
les teves botes de la sort!

veu, guitarra i harmònica: Bruce Sprinstenn

lletra: Quelot

El savall 107

Dos dies abans d’eleccions em desperto amb un mal son per l’allau de crítiques que em van dir que va rebre el TU RAI. Mig adormit baixo a la cuina i em preparo un cafè. Agafo el SAVALL acabat de rebre. Coi quina coincidència, dos dies abans. L’obro pel mig i veig un pavelló allà on hi ha la pista. Com que estic adormit no sé si és que ja està fet i l’inauguren abans d’eleccions o és el projecte. Però el projecte ja el vam veure a la propaganda electoral d’ERC i és ben xulo. Potser no és el SAVALL, potser és un altre pamflet. No, no, m’ho miro bé i és el SAVALL. Però diu que JA ÉS UNA REALIATAT i jo fa poc que he passat per allà i no estava fet encara. No ho acabo d’entendre. Em prenc el cafè, m’ho miro amb calma i ja ho entenc; com tots els partits que governen han utilitzat el butlletí d’informació del municipi (paguem tots) per fer propaganda just dos dies abans d’eleccions. Normal, ho fan tots. I com que el pavelló és un projecte del qual s’han aconseguit els diners, doncs posem una projecció digital que la gent s’imagini com serà i així ens votaran millor. Això ja no és tant normal, aquí si que se’ns veu més espavilats que a d’altres ajuntaments. Si està fet està fet i si és un projecte és un projecte. El que no acabo d’entendre és perquè a la gent d’ERC els semblava poc afortunat que traguéssim el TU RAI (pagat per nosaltres) una setmana abans d’eleccions.

El Galí: la caiguda d'una república "bananera"

Ja fa una colla d’anys (i deuen ser força perquè ja he perdut el compte) que aquells que ens agrada voltar pels camins del nostre terme municipal ens adonàrem, amb certa preocupació, que la masia del Galí patia una mena de metamorfosi arquitectònica. La vella masia llorençana es transformava, mica en mica, en una mena de complex de difícil qualificació, a mig camí d’un “cortijo andaluz” i d’un macrocomplex lúdico-esportiu de caps de setmana (on, per cert, mai hi havia ningú). Deixant de banda els criteris de restauració de l’edifici original (estèticament ben discutibles, per cert), el nou propietari tirà endavant la construcció d’un seguit d’edificacions noves, entre elles uns apartaments de “turisme rural”, sense tenir el pertinent permís d’obres i sense valorar l’impacte ambiental que, per a un paisatge extremadament fràgil d’ençà el foc del 2003, podia comportar el projecte. Per la via directe, parlant clar. Imagino que, en considerar-se l’amo i senyor absolut d’aquell latifundi, es va creure en el dret de fer el que li donés la santíssima gana, passant olímpicament de la legalitat i malgrat els insistents avisos de l’Ajuntament.

Diuen que tot dèspota, tard o d’hora, acaba ensorrat. En aquest cas l’ocàs del “Cèsar” arribà a finals de maig, quan les excavadores enderrocaren els edificis il·legals i posaren les coses al seu lloc. Una molt bona notícia. Malauradament, a vegades la força arriba on no ho fa la raó.

Galípolis i l'imperi de Galímedes

Fonts oficials i oficioses descarten que, després d’haver-se annexionat Andorra, l’Europa Occidental, l’imperi Franc-Prusià i l’imperi Turc-Otomà, ara l’imperi de Galímedes pugui annexionar-se el reducte opositor de Laurentiis, a l’altra banda del Gran Riu Ripoll. Tot i que la història ha demostrat que més d’un cop la seu de l’imperi, Galípolis, havia amenaçat de tallar el cabal del Gran Riu que els separa, en diverses ocasions el general Galíndur ha manifestat que no pensa interferir, per la força dels seus galions, la lliure navegació fluvial mercantil tot i que creia que s’havien de fer ‘algunes reformes’. Notícies arribades des dels confins de la galàxia, i que la prudència obliga a prendre amb les degudes distàncies, informaven de la rapidíssima expansió de l’imperi Galímedià i el seu afany per galindejar l’univers sencer. Seguint els costums imperialistes habituals, l’imperi galifardeu ja havia canviat el nom de Ganímedes pel més apropiat Galímedes, seguint la petja deixada per la Via Galíàctea, Galíorion, Galíades, Galíandròmeda etc. A la cúa d’aquest expansiu seguici imperial hi havia un nodrit equip de retolació que canviava amb frenesí desbocat tot els noms dels carrers i llocs corresponents: font de la Galíaxeta, Plaça Fcesc Galíà, nus de la Galínitat, Arc del Galíomf, Aqueducte de Galíovia etc. Seguint el lema “el metre queda curt, el món modern ja compta en galímetres!”, les forces de l’Imperi havien treballat de valent per convertir l’univers en un autèntic galimatias. Tal com recordaran els assidus lectors de “El Galíódico”, sempre s’ha explicat que el mite Galípolis es va forjar del no-res, és a dir, d’una conurbació rural situada en un lloc imprecís i remot més amunt del Gran Riu Ripoll, en temps reculats, quan aquest curs fluvial tot just adquiriria proporcions de navegació transatlàntiques. Els primers treballs d’encluses i contencions van catapultar prematurament el futur general Galíndur i els seus galindois cap a un nou món que, gairebé per força, li havien de sortir galindons per tot arreu. La resta, per sort, ja és història.

La paraula escrita

A vegades penso que la paraula escrita en un paper, pel simple fet de ser en el paper sacseja els sentiments de la gent, sobretot d’aquells que la senten d’alguna forma. Potser és perquè, a diferència de les altres formes d’expressar-se, la paraula escrita no se l’emporta el vent. El paper li dóna vida per sempre, a vegades la fa forta, altres sensible i altres trista o alegra. A la paraula escrita en un paper no la poden manipular, ni tergiversar i fins i tot ni calumniar. És tant forta que fins i tot fa por a aquells que durant molts anys van lluitar per ella. Aquells que temps enllà van defensar-la, ara la rebutgen o bé la ignoren simplement perquè no és la paraula que volen llegir. Ja no la defensen perquè no és la seva paraula. Abans, sí calia fer-ho, perquè la paraula escrita no era lliure i no tenia nom. Fins i tot, per entendre-la calia llegir entre dues d’elles. Ara la paraula és lliure i com a tal, mentre sigui respectuosa, se l’ha de defensar encara que no ens agradi com està escrita. I s’ha de fer així perquè sinó podríem tornar perillosament endarrere. Tornar a aquells dies en que la paraula escrita era anònima i s’amagava entre les línies per poder ser llegida i prendre vida.

Plers: llegint més enllà de les lletres

Es sabut que ja de ben antic l’home ha tingut la necessitat de deixar constància del seu pas pels diversos indrets que ha trepitjat al llarg de la seva existència, en serien exemples fabulosos les mans impreses amb pigments primitius que hi ha en algunes coves, o alguns impressionants grafitis de l’era moderna, o també tot i que ja no tant artístics, els fantàstics escrits dels banys públics.
Semblaria justificable doncs que el fet que la paraula PLERS hagi aparegut en façanes acabades d’estrenar o obres a punt d’inaugurar de diversos punts del poble, no se li doni més rellevància que la d’una bretolada típica d’adolescents.
Hi ha una cosa però que crida l’atenció: PLERS és una simple paraula sense sentit per qui la llegeix, escrita en majúscules i a vegades subratllada, talment una signatura.
L’adolescència és una etapa transgressora per la qual tots hi hem passat, és una etapa d’inconsciència galopant, d’autoafirmació i recerca d’un mateix. Es poden arribar a assumir riscos inimaginables per una ment adulta. I la majoria de vegades es busca el passar inadvertit.
Evidentment la tipologia de possibles “bretolades” és infinita, però si ens centrem en la del motiu d’anàlisi s’ha de dir que per sort, en la nostra adolescència no tots ens varem posar a escriure a les façanes, i si algú ho va fer, segurament es va dedicar a plasmar signes o símbols amb un significat molt clar i inequívoc.

Però si ens mirem PLERS; la simplicitat i nitidesa de la paraula, la manca de significat, el fet que estigui escrita en llocs públics, oberts, de pas, en espais nets on no hi ha res més escrit, que estigui subratllada... tot plegat convida a concloure que la persona o persones que l’han escrit senzillament ens volen fer notar que hi són, necessiten fer-nos saber que existeixen.
Intueixo que senzillament es deuen trobar necessitades d’algú que els faci cas, d’algú que els tregui del món aïllat on han quedat, d’algú que els ajudi i que estigui per ells.
Davant de tot això, no puc deixar de preguntar-me:
Qui o quants en són els autors? Quina edat tenen? Estudien, han començat a treballar o no els ha anat res bé? Reben tot el suport que necessitarien de la seva família? I la família, necessita ajuda?

Així doncs ens quedem amb la còmoda versió que es tracta d’una bretolada típica d’adolescents? O al contrari, hi tenim molt a dir i a fer
Lola B i C (Turai 2)

Un poble escalivat

Per fer una bona escalivada necessitarem: tomàquets, pebrots, albergínies i cebes. Quan tots aquests ingredients siguin ben cuits (ja sigui al forn o al foc) els pelarem i els posarem al plat ben tallats a tires. Per acabar, una mica d’oli, sal i un polsim de pebre al gust. És exquisit sobre una torrada i acompanyat d’una bona botifarra o d’una arengada. Bon profit!

L’escalivada, un plat ben català. Un plat que no pot faltar a qualsevol receptari de cuina típica catalana.
Però, com és que un plat amb aquests ingredients es considera català? Català no és tot allò que prové de Catalunya?
Considerem l’oli i la sal com ingredients “catalans” (si més no de la conca mediterrània); tota la resta són de fora, no tenen el seu origen a Catalunya. Els tomàquets i els pebrots vénen d’Amèrica, les cebes de l’Àsia central i les albergínies i el pebre provenen de l’Índia.
Així, que si volem ser respectuosos amb la definició de català que ens dóna el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (“natural de Catalunya o dels Països Catalans”), podem afirmar que l’escalivada no és un plat català.
Deixarem de menjar escalivada perquè no és un plat 100% català per definició? Jo, personalment no.
Deixarem de menjar samfaina, crema catalana, romesco o suquet de peix perquè porten algun ingredient que no ha nascut a Catalunya? Crec que ningú amb una mica de sentit comú ho faria.
Per què llavors critiquem, desqualifiquem i insultem a un grup de persones només perquè no són llorençans per definició? (“llorençà: natural de Sant Llorenç Savall”)
Aquestes persones són tomàquets, pebrots, albergínies o cebes, que al barrejar-se i conviure amb l’oli i la sal, fan un plat ben saborós.
Tanino i Nepeta (Turai 2)

Tant de cotxe...no pot ser bo

Vivim en una època on per moure’s ens fa falta el cotxe; però tampoc ens hem de passar!. Justament nosaltres, que vivim a Sant Llorenç Savall, tenim el gran avantatge de poder prescindir d’aquesta màquina de contaminar: per anar d’un cantó a l’altre podem anar fent un passeig (menys la gent de les urbanitzacions, és clar). Però a vegades es malbarata la qualitat que té el poble i es fa servir el cotxe fins i tot per anar a cal veí.
Per exemple a l’escola. Ara que estan fent obres a la font de l’Aixeta, s’hi ha d’entrar per la porta de dalt. I vinga!. Tothom en cotxe fins a la porta!. Aviat algú li demanarà al Josep Maria que, quan tingui temps, asfalti el pati i els passadissos per tal de poder portar el nen a classe amb el cotxe... No seria millor que, els que podeu, sortiu cinc minuts abans de casa i porteu els nens caminant. Que els nens són petits...però no invàlids!. A més a més, així els pares podreu petar la xerrada entre vosaltres, els que tingueu temps.
I ara canviem de lloc. De l’escola a plaça, que caminant són cinc minuts. Cada dia al matí (i especialment els caps de setmana) la plaça sembla un concessionari: tot de cotxes mal aparcats. Un dia us podríeu proposar fer-ho tots de cop... quedaria maca la plaça, oi?. No us heu plantejat mai que en comptes de fer el cafè amb el cotxe us podeu desplaçar a peu des de casa fins el bar?. És molt més saludable, sense comptar la disminució d’emissions de CO2 que afavoreix l’efecte hivernacle que ens porta al canvi climàtic del qual tant en sentim a parlar darrerament. I els que anem a peu ens estalviaríem més d’un ensurt!.
Reflexioneu-hi, que és per això que he escrit aquest article. No és per canviar-vos, sinó per a que us plantegeu el fet d’anar a peu. Decidir ja és feina vostra. I recordeu el meu lema: “els petits canvis són poderosos”.

Per Arnau Muniesa (Turai 1)

Entre vistes a Frikiworld

- Cap a on vas?

* Vaig xano-xino cap al primer poble que et trobes passat una depuradora.

- Que és el que t’atreu d’aquest poble?que hi vas a fer?

* Doncs si t’haig de ser sincer,hi vaig per pura curiositat.

- Einnnn???
* No en sé gaire i vull comprovar si certs comentaris que m’han arribat són certs.

- Quina mena de comentaris?pensa que encara et queda un bon tros…

* M’ha dit que la vida és molt tranquil·la. Que l’habitatge és a l’abast de tothom,que els personatges natius et reben i tracten de conya i que fins i tot,pots menjar un menú a qualsevol dels seus magnífics restaurants més barat que a bcn ciutat!!!!!

- Déu n’hi do!!!! Ara puc entendre la teva pressa per arribar-hi.

* També m’han dit que cuiden molt el seu patrimoni històric i cultural,que instal·len semàfarus i que fan un ús responsable dels equipaments disponibles!!!!!!!!!! De tots!!!!!!!!

- Caram…(penso…,un altre friki que puja)

* Però allò que més m’atreu són els mítics esmorzars a un tal bar royal. Et pots trobar il.lustra2s famosos i autoreconeguts,escriptors encriptats,pallassussensegràcia i tota mena de pseudos-intelectuals gens interessants.

- Veig que els personatges frikis t’atreuen.

* No,gens ni mica,però com que a proa del bar hi ha el dispensario del dr.Carcoma,aprofitaré per fer una visita.

- Tens problemas de salut?

* No pas,però vist com està el panorama,entre tvbasura,programació cultural i de lleure de la zona i altres…..m’han dit que per riure,o vaig a veure al Carcoma o,en tot cas,miri els uniformes uniformats del ADF’s,que ben bé no sé qui són ni que fan,però rius molt.Crec.vull dir… CROAK!.

DEDICATED TO…JUMER ROJAS

NO T’OBLIDAREM MAI!!!!

BY broccoli poliuretano!

Entrevista/homenatge a un gripau babós que un bon dia de pluja,tot pujant cap al poble,em vaig trobar pel mig de la carretera.Duia la gravadora i no m’en vaig poder estar.No l’he vist mai per aquí,suposo que el deurien aixafar.Va per tu…gripau encetat!!!!!!!!!

Guaiteu que maco el Marquet de l'era

Era una vegada un casalot vell que hi havia al mig d’un poble. Les parets, terres i sostres del vell casalot tenien moltes i moltes histories per contar; de persones que hi passaren per dins i per fora, d’obres i reformes fetes segons l’ús que tingueren al llarg dels anys. Vet aquí que un bon dia de fa 50 0 60 anys, algú tingué la molt bons idea de plantar en el jardí o pati diversos arbres: unes alzines., unes truanes, uns llorers, uns boixos,,, i unes nogueres; que a mes de fer ombra farien nous. Quants joves i no tant joves han arreplegat nous de les nogueres?
Tots aquests arbres i arbustos formaven una petita família , part de la gran família dels arbres. I dic gran perquè, als arbres, els éssers humans els hi devem molt... Un arbre es l’únic ésser viu d’aquest planeta que t’ho dona tot i no et demana res a canvi. Ens donen oxigen, si el plantes o creix en un erm, amb els anys fa el sol fèrtil, ens dona els fruits i finalment ens dona la seva fusta. Sobre la generositat dels arbres conec una petita faula d'Euskadi que ho resumeix: Hi havia una destral que va sortir al món buscant un mànec; li va preguntar a un roure si li donava el mànec. El roure li ve donar... Heu conegut algun ésser humà mes generós que un arbre? Jo no. Heu provat alguna vegada d’apropar-vos a un vell arbre (centenari o mil·lenari) sense presses, sense mòbil, sols o acompanyats, i estar una bona estona al seu costat ? Proveu-ho. Proveu-ho abans que la mort no us sorprengui. Si teniu la sen­sibilitat del formigó no hi tornareu; però si en teniu un mínim, segur que repetireu.
Als qui la mort ha sorprès, es a varis arbres del jardí del Marquet de l’era. Puc entendre que una alzina que frega les velles parets del casalot, que han estat restaurades, molestin, i si les seves arrels malmeten uns cisterna, per créixer a tocar d'ella, puc entendre que es tallin. El que no puc entendre és que tres nogueres escampades per el jardí, siguin talla­des suposadament perquè eren podrides de dalt a baix i lògicament eren un perill. Si realment eren podrides les tres ho entendria, però es que mirant els troncs apilats he vist que una d’elles (la petita) si que era podrida, però les dues grosses no; no sols no eren podrides sinó que estaven sanes i contentes com un gínjol. I la fusta, preuada per ebenistes i fusters, ara si, podrint-se a l’intempèrie. NO HO ENTENC. No entenc com en un poble que fa quatre anys van morir cremats milers d’arbres, per un costat, de manera institucional o privada, es fan esforços perquè tornin a créixer els amics arbres i per una altra banda s’actuï amb poca sensibilitat i poc sentit comú.
Si una paret cau per negligència o accident, amb pocs dies es torna a aixecar. Si un arbre cau, cau per sempre.

Pd. S’està acabant d’arreglar la façana del carrer St. Fe­liu, compte amb els arbres dels jardinets, de ben segur que malmeten la vorera ...

La Nau Sideral Comabella, la primera masia catalana no-tripulada llançada a l'espai

No hi ha acord definitiu entre les dues hipòtesis plantejades per Rufus Solaris i Massimo Cassanglia pel que fa a l’origen d’aquesta prehistòrica basura orbital batejada popularment com Nau Sideral Comabella. Pel sr. Rufus va ser el primer intent fallit de desfer-se provisionalment d’una masia de poca rendibilitat, moda que més tard s’aplicaria a altres esferes de la vida contemporània. Segons el mateix Rufus, la masia Comabella va resistir uns dos segles d’orbitació al voltant de la terra, perquè hi ha proves que indiquen que poc abans del seu llançament, i per motius de prestigi, havia estat rehabilitada com a mausoleu, en un desesperat i darrer intent d’augmentar la seva popularitat i permanència. Per Cassanglia, en canvi, es tractaria més aviat d’un llançament orbital rutinari amb destinació a una improbable colònia de promotors exiliada als anells de Saturn que, per desgràcia, hauria topat amb un forat negre imprevist que, en cosa de segons, hauria literalment davaluat i reduit l’edifici al seu estat còsmic ruïnós actual. El Consistori d’Afers Estratosfèrics haurà de decidir ara, si la basura orbital ha de ser desintegrada definitivament o bé incorporar-la a un eventual Catàleg Patrimonial Galàctic de Béns Mobles en Òrbita. Recordem que l’existència de la basura orbital de la Nau Sideral Comabella va sortir a la llum després que una Nau de l’Imperi Tele-Pizza va xocar-hi amb una topada molt espectacular que, dissortadament, va ser notícia per l’eclipsi parcial de la terra, a causa del vessament de tones de la contaminant salsa ketchup i milers de pizzes esferificades, que va persistir fins que les capes expandides de mozzarella van fondre’s completament de retop amb la atmosfera terrestre. Per sort i perícia, el tripulant de la nau, el pilot Mc Variant Derby, va sortir-ne completament il·lès.

El transport públic a Sant Llorenç Savall

Avui en dia és possible practicar un esport d’aventura a Sant Llorenç Savall, i no em refereixo a fer ràfting en sec o bé descens de barrancs pel riu Ripoll, em refereixo al fet de desplaçar-se fora de Sant Llorenç en transport públic. Bé, quan dic fora em refereixo en direcció a Castellar i Sabadell, perquè evidentment des de la nostra població no és possible anar a enlloc més amb aquest tipus de transport (de fet, tal com esta la carretera de monistrol, aviat tampoc si podrà anar amb transport particular). L’aventura comença ben d’hora al matí, però potser no prou d’hora. Si comences a treballar abans de les 8:00 h, hi ho fas més lluny de Castellar (cosa normal), és evident que amb el trànsit que hi ha no arribes a l’hora ni en pintura. I si comences a treballar a les 9:00 h doncs segurament, no només tindràs temps sinó que te’n sobrarà per fer turisme per la capital de la comarca. I, sobretot, no se t’acudeixi arribar tard a la parada ja que si perds la Vallesana és possible que no puguis sortir fins l’endemà (cas del diumenge) o bé, simplement no arribis al teu destí fins al cap d’unes quantes hores. Amb això el que vull deixar clar, és que els horaris actuals de la Vallesana no solucionen la gran majoria de necessitats dels vilatans i que de fet, només utilitza aquest transport la gent que no pot disposar de transport privat, normalment gent gran i jove. De fet el nostre transport públic no ha sofert cap tipus de variació durant els últims vuit anys i és evident que el transport a la nostre comarca a canviat molt en aquests darrers anys. Ja no té sentit una vallesana que arribi fins a Sabadell i que sortí cada no se sap quan. Avui en dia Castellar i Sabadell està enllaçat en transport públic cada quart d’hora i a la llarga, és evident que aquestes dues ciutats estaran enllaçades amb tren. Per tant, les necessitats actuals poden estar en enllaçar simplement Sant Llorenç amb Castellar de forma regular, per exemple cada hora, i assegurar un transbord adequat cap a Sabadell. A part d’això, també caldria millorar la qualitat del transport, assegurant el nombre mínim de places, fins i tot en les hores de màxima utilització. Potser, si tenim un transport de qualitat, a part de satisfer les necessitats dels seus usuaris; gent gran, joves i gent amb pocs recursos, donarem diferents opcions als usuaris del transport privat

Consultorio del Dr. Carcoma

Apresiado Dr. Carcoma:

Tengo 27 años y desde hase 14, llevo bisoñé (peluquin) que Vd. mismo, sabiamente, me resetó. Su diagnóstico en aquella ocasión fue claro: alopesia irreversible carcomosa.

La verdad Dr., es que estos 14 años han sido los mas felises de mi vida, pero desde hace un par de semanas, el bisoñé ha empesado un rapido proseso de descomposición y debido a ello, mi craneo “me escou” y esta cogiendo una inquietante tonalidad violasea/atornasolada (el craneo). Además ayer me cayó una ceja, la dentadura me viene “valdera” y mi aliento se ha vuelto putrefacto (me hase mucha fortor).

Doctor, ¿que me aconseja?.

Grasias antisipadas y un fuerte abraso.

Siempre suyo,

Antonio P.Z.

El Dr. responde:

Estimado Antonio, recuerdo perfectamente su caso, y según sus ultimas analíticas, esta Vd. más sano que una manzana. No se preocupe estimado paciente, tengo la solución a sus pequeños poblemas:

Poblema núm. 1 – bisoñé : ensulfatar el bisoñé 2 veces por semana, preferiblemente después de la cena (un sobre de sulfato de cobre por 12 litros de agua, aplicar con mochila de ensulfatar).

Poblema núm. 2 – craneo escocido : restriéguese por todo el craneo un fardo de “bardises” hasta que el craneo sangre (esto activará toda la zona capilar).

Poblema núm. 3 – dentadura suelta : tire la dentadura al container de envases reciclables (a partir de ahora tendrá que comer sopas y pures el resto de sus dias).

Poblema núm. 4 – desprendimiento de ceja – afeitese la otra ceja, con ello lograremos compensar estéticamente la parte superior de su cara (recomiendo cuchila de afeitar “filomatic”).

Poblema núm. 5 – alitosis putrefacta – tome el siguiente preparado durante 6 meses (entre comidas), 1 frasco de Seregumil, 2 cajas de pastillas Juanola, 1 litro de alcohol de 96º, 1 sobre de Litines, 1 garrafa de lejia Conejo y 1 botella de Mirinda, mezclar todo y dejar a “sol i serena” durante 30 dias, después aplicar bebido en vaso grande.

Siguiendo este tratamiento, en unos 14 meses deberian desaparecer todos sus poblemas, si no es así, pase por mi consulta y le entregaré un volante para que se haga una autopsia.

Atentamente,

Dr. Carcoma

L'Agell: vida i mort d'una masia llorençana

Deixeu-me que us expliqui la meva història. El meu nom és Agell i sóc un mas. No pas una barraca de vinya… ni un casalot de poble… ni un corral de gallines. Sóc, repeteixo, un mas, que no és pas poca cosa. Això vol dir que no sóc només una casa vella (que també ho sóc, i molt), sinó també una terra, una història, unes llegendes… Dins les meves parets han viscut generacions d’homes i dones de Sant Llorenç Savall. Pagesos que han feinejat al compàs de les estacions: trepitjant raïm durant la verema, ventant el gra a l’època de la sega, mandrejant davant la llar de foc a les llargues nits d’hivern…plorant i rient els embats de la vida a l’empara del meu sostre. Encara avui, si teniu l’oïda fina, podreu sentir les seves veus ressonant entre la meva decrèpita carcassa.
Com tota masia medieval n’he viscut de verdes i de madures. Vaig néixer fa tant de temps que gairebé ni me’n recordo. Deu fer prop de mil anys. Aleshores jo no era més que una petita casa humil bastida als afores de la sagrera de Sant Llorenç, en aquell temps conegut amb el nom de Lacera. Vaig sobreviure als segles com vaig poder, canviant a vegades de nom, sobreposant-me al revés de la pesta negra i als altibaixos de l’humil economia dels pagesos que allotjava. Fou a partir del segle XVI que la meva sort (i la dels meus habitants, els Agell) va donar un tomb inesperat: la ruïna dels altres va permetre que la família que m’habitava s’enriquís amb alguns masos abandonats de la rodalia. La fortuna va entrar per la porta gran i em van refer de dalt a baix: portalades adovellades, finestres amb llindes esculpides, enormes premses de raïm, festejadors on recollir-se, … L’edifici inicial va quedar engolit per les noves construccions, cada vegada més complexes i un xic fastuoses.
Però la sort no dura per sempre i la ratxa es va estroncar cap a finals del segle XVIII. Els meus amos van arruïnar-se i em van acabar mal venent. D’aleshores ençà tot ha anat de mal en pitjor i l’abandonament progressiu ha acabat per convertir-me en el que sóc avui dia: unes ruïnes amb molta història. Encara, l’any 1996 vaig tenir un bri d’esperança quan l’ajuntament m’adquirí. Vaig pensar, il·lús de mi, que el consistori voldria refer-me per convertir-me en un edifici d’ús públic obert a tothom. Que en sóc de carallot!. En comptes de refer-me es van oblidar totalment de mi condemnant-me a l’ensorrament. El sostre va baixar, las bardisses s’estengueren i els anys van passar com si l’Agell no existís. Fins fa pocs mesos, és clar. Perquè ara, de cop i volta, tornen a recordar-se de mi. No per reconstruir-me, no. Sinó per enderrocar el que resta de mi i substituir-me per un edifici flamant on volen ficar-hi un museu. Però… que no els agradaria encabir el museu dins les meves parets?. A mi prou que m’estaria bé!. Però es veu que no es valora prou, això de rehabilitar un edifici tan atrotinat. Per molta història que tingui al darrera. Em volen treure del mig com quan s’aparca un iaio a un asil per a que no molesti. Em consideren un destorb, un munt de runa que cal llençar, una andròmina caduca que barra el pas a la modernitat.
Molt em temo que estic vivint els darrers anys de la meva existència. Què hi farem! A aquestes alçades de la vida ja no puc creure en miracles!. Però i vosaltres, llorençans i llorençanes, penseu que el poble serà el mateix quan m’hagin substituït?. És clar que tindreu un museu on la gent vindrà de visita i es passejarà per les lluminoses sales farcides de vidre i sostres metàl·lics... però què els explicareu quan vulguin saber quelcom de la història del poble?. Els mostrareu una fotografia?. Els direu que Sant Llorenç mira al futur i, per tant, elimina tot allò que fa pudor de vell?.
El que més em dol, però, és el perquè de tot plegat. De discussions respecte el meu futur n’hi ha hagut moltes, però la causa veritable del meu enderroc és només una: els diners. És molt més car refer-me que no pas bastir un edifici nou. Algú va dir: “en política, els diners estan per damunt dels sentiments”. Potser serà veritat, però a mi pensar això em fa una mica de llàstima. Ja us ho regalo. Jo, per sort, sóc una casa i no em penso dedicar a la política.

Editorial

Simplement perquè en teníem ganes, perquè tenim coses per dir de tot allò que vivim a Sant Llorenç Savall.
Direm el que voldrem tal com en sapiguem; preguntant o descrivint, criticant si convé i proposant, denunciant o simplement informant, valorant o posant-hi bon humor.
Escriurem o si algú vol dibuixar o fer fotos, tot plegat com millor ens surti.
De moment, les normes són poques i clares. El consell de redacció el formem les següents persones: Abraham Perez, Albert Vicens, Francesc Roma, Jep Marminyà, Mertxe Pamplona, Miquel Casals Quelot, Xavi Sallas, i Xela. Cada cop que ens trobem decidirem què posem i de quina manera. El temps i l’experiència s’encerregarà d’acabar de donar forma al projecte.
No és cap negoci, els diners recollits són per publicar el següent número. Tampoc tenim intenció de ser una opció política, ni un club privat.
La periodicitat estarà marcada per la nostra capacitat de treball.
Estem oberts a totes les aportacions, inclús valorarem les que siguin més ofensives i, si creiem que no respecten els drets fonamentals de les persones, dels animals i del seu hàbitat, no les publicarem. Això si, el responsable de l’escrit publicat és sempre qui el signa.
S’admetran aportacions amb pseudònim sempre que es faci saber al consell de redacció de la identitat de l’autor o autora.

Que vosaltres ho disfruteu i nosaltres també.