Tot o potser res

Tot o potser res, les aparences enganyen però la primera impressió és la bona… tot es contradiu en un món en el que es plora de riure i es canta de pena.
Els embolics estan a l’ordre del dia, s’embolica la simplesa. Es predica el senzill des de la complicació més absoluta, el caos més ordenat i la grandesa més lleugera.
Som grans, i busquem el petit o volem creure’ns més grans buscant la petitesa en l’exterior i enganyant els nostres sentits.
Lluitem per motius sense objectius i després volem resultats d’una operació que no té divisor.
Secrets que tothom sap, i crits que ningú sent.
Ens hem tornat bojos, bojos per córrer presos a la llibertat. Busquem allò que ja tenim i volem vendre el que no posseïm.
Enigmes de la personalitat humana, cada vegada més impersonal… Pragmatismes de la vida moderna que cada vegada ens compliquen més… Timidesa de mostrar-nos tal com som.
Reivindico la vida senzilla en la que es rigui de felicitat, es plori de tristesa i es visqui per ser feliç.
Ser feliç cadascú amb el que té, lluitar pel que un vulgui lluitar i deixar tranquils als que es volen superar.
Ser feliç cadascú amb el que té, lluitant pel que vol tenir i aprenent dels que ho han aconseguit abans que un mateix.
Felicitat, tristesa, lloança i decepció individual, intransferible.
Aconseguir la felicitat pròpia, no riure’s dels que han caigut…
Reivindico que cadascú busqui la seva felicitat i no enfonsar el veí, alegrar-nos per les alegries dels altres, i respectar.
On els grans de sorra acaben essent muntanyes, i els afluents grans oceans, on en un lloc sense vida hi emergeixen festes multitudinàries…
A la plaça menjant pipes s’arriben a sentències dignes de judicis penals, tot i no portar escrit el seu nom propi.
Respectar, viure i deixar viure…Serem capaços de fer-ho algun dia?

Alba Pardo Tatche (Turai 3)