Era una vegada un casalot vell que hi havia al mig d’un poble. Les parets, terres i sostres del vell casalot tenien moltes i moltes histories per contar; de persones que hi passaren per dins i per fora, d’obres i reformes fetes segons l’ús que tingueren al llarg dels anys. Vet aquí que un bon dia de fa 50 0 60 anys, algú tingué la molt bons idea de plantar en el jardí o pati diversos arbres: unes alzines., unes truanes, uns llorers, uns boixos,,, i unes nogueres; que a mes de fer ombra farien nous. Quants joves i no tant joves han arreplegat nous de les nogueres?
Tots aquests arbres i arbustos formaven una petita família , part de la gran família dels arbres. I dic gran perquè, als arbres, els éssers humans els hi devem molt... Un arbre es l’únic ésser viu d’aquest planeta que t’ho dona tot i no et demana res a canvi. Ens donen oxigen, si el plantes o creix en un erm, amb els anys fa el sol fèrtil, ens dona els fruits i finalment ens dona la seva fusta. Sobre la generositat dels arbres conec una petita faula d'Euskadi que ho resumeix: Hi havia una destral que va sortir al món buscant un mànec; li va preguntar a un roure si li donava el mànec. El roure li ve donar... Heu conegut algun ésser humà mes generós que un arbre? Jo no. Heu provat alguna vegada d’apropar-vos a un vell arbre (centenari o mil·lenari) sense presses, sense mòbil, sols o acompanyats, i estar una bona estona al seu costat ? Proveu-ho. Proveu-ho abans que la mort no us sorprengui. Si teniu la sensibilitat del formigó no hi tornareu; però si en teniu un mínim, segur que repetireu.
Als qui la mort ha sorprès, es a varis arbres del jardí del Marquet de l’era. Puc entendre que una alzina que frega les velles parets del casalot, que han estat restaurades, molestin, i si les seves arrels malmeten uns cisterna, per créixer a tocar d'ella, puc entendre que es tallin. El que no puc entendre és que tres nogueres escampades per el jardí, siguin tallades suposadament perquè eren podrides de dalt a baix i lògicament eren un perill. Si realment eren podrides les tres ho entendria, però es que mirant els troncs apilats he vist que una d’elles (la petita) si que era podrida, però les dues grosses no; no sols no eren podrides sinó que estaven sanes i contentes com un gínjol. I la fusta, preuada per ebenistes i fusters, ara si, podrint-se a l’intempèrie. NO HO ENTENC. No entenc com en un poble que fa quatre anys van morir cremats milers d’arbres, per un costat, de manera institucional o privada, es fan esforços perquè tornin a créixer els amics arbres i per una altra banda s’actuï amb poca sensibilitat i poc sentit comú.
Si una paret cau per negligència o accident, amb pocs dies es torna a aixecar. Si un arbre cau, cau per sempre.
Pd. S’està acabant d’arreglar la façana del carrer St. Feliu, compte amb els arbres dels jardinets, de ben segur que malmeten la vorera ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada