Un poble escalivat

Per fer una bona escalivada necessitarem: tomàquets, pebrots, albergínies i cebes. Quan tots aquests ingredients siguin ben cuits (ja sigui al forn o al foc) els pelarem i els posarem al plat ben tallats a tires. Per acabar, una mica d’oli, sal i un polsim de pebre al gust. És exquisit sobre una torrada i acompanyat d’una bona botifarra o d’una arengada. Bon profit!

L’escalivada, un plat ben català. Un plat que no pot faltar a qualsevol receptari de cuina típica catalana.
Però, com és que un plat amb aquests ingredients es considera català? Català no és tot allò que prové de Catalunya?
Considerem l’oli i la sal com ingredients “catalans” (si més no de la conca mediterrània); tota la resta són de fora, no tenen el seu origen a Catalunya. Els tomàquets i els pebrots vénen d’Amèrica, les cebes de l’Àsia central i les albergínies i el pebre provenen de l’Índia.
Així, que si volem ser respectuosos amb la definició de català que ens dóna el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (“natural de Catalunya o dels Països Catalans”), podem afirmar que l’escalivada no és un plat català.
Deixarem de menjar escalivada perquè no és un plat 100% català per definició? Jo, personalment no.
Deixarem de menjar samfaina, crema catalana, romesco o suquet de peix perquè porten algun ingredient que no ha nascut a Catalunya? Crec que ningú amb una mica de sentit comú ho faria.
Per què llavors critiquem, desqualifiquem i insultem a un grup de persones només perquè no són llorençans per definició? (“llorençà: natural de Sant Llorenç Savall”)
Aquestes persones són tomàquets, pebrots, albergínies o cebes, que al barrejar-se i conviure amb l’oli i la sal, fan un plat ben saborós.
Tanino i Nepeta (Turai 2)