La paraula escrita

A vegades penso que la paraula escrita en un paper, pel simple fet de ser en el paper sacseja els sentiments de la gent, sobretot d’aquells que la senten d’alguna forma. Potser és perquè, a diferència de les altres formes d’expressar-se, la paraula escrita no se l’emporta el vent. El paper li dóna vida per sempre, a vegades la fa forta, altres sensible i altres trista o alegra. A la paraula escrita en un paper no la poden manipular, ni tergiversar i fins i tot ni calumniar. És tant forta que fins i tot fa por a aquells que durant molts anys van lluitar per ella. Aquells que temps enllà van defensar-la, ara la rebutgen o bé la ignoren simplement perquè no és la paraula que volen llegir. Ja no la defensen perquè no és la seva paraula. Abans, sí calia fer-ho, perquè la paraula escrita no era lliure i no tenia nom. Fins i tot, per entendre-la calia llegir entre dues d’elles. Ara la paraula és lliure i com a tal, mentre sigui respectuosa, se l’ha de defensar encara que no ens agradi com està escrita. I s’ha de fer així perquè sinó podríem tornar perillosament endarrere. Tornar a aquells dies en que la paraula escrita era anònima i s’amagava entre les línies per poder ser llegida i prendre vida.