Plers: llegint més enllà de les lletres

Es sabut que ja de ben antic l’home ha tingut la necessitat de deixar constància del seu pas pels diversos indrets que ha trepitjat al llarg de la seva existència, en serien exemples fabulosos les mans impreses amb pigments primitius que hi ha en algunes coves, o alguns impressionants grafitis de l’era moderna, o també tot i que ja no tant artístics, els fantàstics escrits dels banys públics.
Semblaria justificable doncs que el fet que la paraula PLERS hagi aparegut en façanes acabades d’estrenar o obres a punt d’inaugurar de diversos punts del poble, no se li doni més rellevància que la d’una bretolada típica d’adolescents.
Hi ha una cosa però que crida l’atenció: PLERS és una simple paraula sense sentit per qui la llegeix, escrita en majúscules i a vegades subratllada, talment una signatura.
L’adolescència és una etapa transgressora per la qual tots hi hem passat, és una etapa d’inconsciència galopant, d’autoafirmació i recerca d’un mateix. Es poden arribar a assumir riscos inimaginables per una ment adulta. I la majoria de vegades es busca el passar inadvertit.
Evidentment la tipologia de possibles “bretolades” és infinita, però si ens centrem en la del motiu d’anàlisi s’ha de dir que per sort, en la nostra adolescència no tots ens varem posar a escriure a les façanes, i si algú ho va fer, segurament es va dedicar a plasmar signes o símbols amb un significat molt clar i inequívoc.

Però si ens mirem PLERS; la simplicitat i nitidesa de la paraula, la manca de significat, el fet que estigui escrita en llocs públics, oberts, de pas, en espais nets on no hi ha res més escrit, que estigui subratllada... tot plegat convida a concloure que la persona o persones que l’han escrit senzillament ens volen fer notar que hi són, necessiten fer-nos saber que existeixen.
Intueixo que senzillament es deuen trobar necessitades d’algú que els faci cas, d’algú que els tregui del món aïllat on han quedat, d’algú que els ajudi i que estigui per ells.
Davant de tot això, no puc deixar de preguntar-me:
Qui o quants en són els autors? Quina edat tenen? Estudien, han començat a treballar o no els ha anat res bé? Reben tot el suport que necessitarien de la seva família? I la família, necessita ajuda?

Així doncs ens quedem amb la còmoda versió que es tracta d’una bretolada típica d’adolescents? O al contrari, hi tenim molt a dir i a fer
Lola B i C (Turai 2)