L'Agell: vida i mort d'una masia llorençana

Deixeu-me que us expliqui la meva història. El meu nom és Agell i sóc un mas. No pas una barraca de vinya… ni un casalot de poble… ni un corral de gallines. Sóc, repeteixo, un mas, que no és pas poca cosa. Això vol dir que no sóc només una casa vella (que també ho sóc, i molt), sinó també una terra, una història, unes llegendes… Dins les meves parets han viscut generacions d’homes i dones de Sant Llorenç Savall. Pagesos que han feinejat al compàs de les estacions: trepitjant raïm durant la verema, ventant el gra a l’època de la sega, mandrejant davant la llar de foc a les llargues nits d’hivern…plorant i rient els embats de la vida a l’empara del meu sostre. Encara avui, si teniu l’oïda fina, podreu sentir les seves veus ressonant entre la meva decrèpita carcassa.
Com tota masia medieval n’he viscut de verdes i de madures. Vaig néixer fa tant de temps que gairebé ni me’n recordo. Deu fer prop de mil anys. Aleshores jo no era més que una petita casa humil bastida als afores de la sagrera de Sant Llorenç, en aquell temps conegut amb el nom de Lacera. Vaig sobreviure als segles com vaig poder, canviant a vegades de nom, sobreposant-me al revés de la pesta negra i als altibaixos de l’humil economia dels pagesos que allotjava. Fou a partir del segle XVI que la meva sort (i la dels meus habitants, els Agell) va donar un tomb inesperat: la ruïna dels altres va permetre que la família que m’habitava s’enriquís amb alguns masos abandonats de la rodalia. La fortuna va entrar per la porta gran i em van refer de dalt a baix: portalades adovellades, finestres amb llindes esculpides, enormes premses de raïm, festejadors on recollir-se, … L’edifici inicial va quedar engolit per les noves construccions, cada vegada més complexes i un xic fastuoses.
Però la sort no dura per sempre i la ratxa es va estroncar cap a finals del segle XVIII. Els meus amos van arruïnar-se i em van acabar mal venent. D’aleshores ençà tot ha anat de mal en pitjor i l’abandonament progressiu ha acabat per convertir-me en el que sóc avui dia: unes ruïnes amb molta història. Encara, l’any 1996 vaig tenir un bri d’esperança quan l’ajuntament m’adquirí. Vaig pensar, il·lús de mi, que el consistori voldria refer-me per convertir-me en un edifici d’ús públic obert a tothom. Que en sóc de carallot!. En comptes de refer-me es van oblidar totalment de mi condemnant-me a l’ensorrament. El sostre va baixar, las bardisses s’estengueren i els anys van passar com si l’Agell no existís. Fins fa pocs mesos, és clar. Perquè ara, de cop i volta, tornen a recordar-se de mi. No per reconstruir-me, no. Sinó per enderrocar el que resta de mi i substituir-me per un edifici flamant on volen ficar-hi un museu. Però… que no els agradaria encabir el museu dins les meves parets?. A mi prou que m’estaria bé!. Però es veu que no es valora prou, això de rehabilitar un edifici tan atrotinat. Per molta història que tingui al darrera. Em volen treure del mig com quan s’aparca un iaio a un asil per a que no molesti. Em consideren un destorb, un munt de runa que cal llençar, una andròmina caduca que barra el pas a la modernitat.
Molt em temo que estic vivint els darrers anys de la meva existència. Què hi farem! A aquestes alçades de la vida ja no puc creure en miracles!. Però i vosaltres, llorençans i llorençanes, penseu que el poble serà el mateix quan m’hagin substituït?. És clar que tindreu un museu on la gent vindrà de visita i es passejarà per les lluminoses sales farcides de vidre i sostres metàl·lics... però què els explicareu quan vulguin saber quelcom de la història del poble?. Els mostrareu una fotografia?. Els direu que Sant Llorenç mira al futur i, per tant, elimina tot allò que fa pudor de vell?.
El que més em dol, però, és el perquè de tot plegat. De discussions respecte el meu futur n’hi ha hagut moltes, però la causa veritable del meu enderroc és només una: els diners. És molt més car refer-me que no pas bastir un edifici nou. Algú va dir: “en política, els diners estan per damunt dels sentiments”. Potser serà veritat, però a mi pensar això em fa una mica de llàstima. Ja us ho regalo. Jo, per sort, sóc una casa i no em penso dedicar a la política.